M’esforce per escoltar als meus fills quan tenen necessitats que no comprenc, quan em diuen coses que semblen fora de la meua realitat. També vull arrimar-me a ells quan no estic d’acord amb el que volen i procure fer pactes que ens satisfacen a les dues parts. Ells han de dir que estan d’acord. No em val imposar-me, no em sent bé en eixe paper. No m’agrada veure’ls passar-ho malament de forma sostinguda. I quan s’equivoquen o fan alguna cosa que a mi em sembla malament, em pregunte que hi ha al darrere d’eixe comportament. Sol haver alguna necessitat no satisfeta i lícita. I sempre m’equivoque quan pense que hi ha una intenció dolenta i deliberada darrere d’un «mal» comportament. No m’agraden les amenaces, ni els càstigs, i molt menys la violència de cap tipus. Els meus fills són molt sensibles a les injustícies perquè són molt conscients. Jo vull fer créixer l’harmonia entre nosaltres gràcies a l’acceptació de les seues diferències amb mi, i a un tracte respectuós. Vull, que a casa nostra, tots ens sentim que tenim un lloc digne sent com som. Que puguem parlar sense odi per les diferències, perquè ixes diferències, si són genuïnes, són la nostra identitat. I jo els estime com són. Pense que els fills venen per a fer el seu camí, no em pertanyen. I si volen anar sols, probablement, sentiré primer el dolor de separar-me d’una etapa, però em sentiré orgullosa d’haver acompanyat a persones lliures i amb la suficient seguretat per a poder anar sense mi.

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *