Bio

A ma mare no li vaig donar un bon embaràs. Així que el dia que ja li tocava parir vam anar a que em feren fora. Feia fred.

Li demanava la mà des del bressol amb barrots de metall. No vaig mamar.

M’encantava que mon pare m’agarrés al braç i em fes rodar i ballar amb força quan em duien a les festes on hi havia orquestra en directe. Li demanava a mare que cantara, mentre cuinava.

Tenia molta facilitat en els estudis i també amb la dansa. Ballava a l’escola, molt…. per a alliberar-me de les coses que no m’agradaven…Ballava entre setmana, ballava els dissabtes, m’obrien la sala abans d’hora i jo, allà sola, inventava coreografies que tampoc sabia repetir…

A l’estiu, per no avorrir-me, muntava festivals amb les amiguetes del Panyet, allò es va convertir en un esdeveniment anual.

A l’hivern preparàvem els festivals de Nadal i de fi de curs. Estos últims solien ser en el teatre WINDSOR, que havia estat de la meua besàvia, una dóna empresària que tenia cines i funeràries…però que sempre havia volgut ser artista. La seua filla va morir jove d’un mal del cor (alumna del guitarrista Tàrrega…) i va deixar a ma mare, amb 13 anys, amb dos nens petits a càrrec.

M’inventava cançons a la dutxa que no sabia repetir i cantava per les escales i a tots aquells espais on sentia eco. En les festes familiars solia treure la guitarra junt amb el meu germà i cantava. Tocàvem a la terrassa, inventàvem cançons. Teníem un orgue de dos teclats que admirava però no sabia fer anar. Flipava si venia algú i el feia sonar… Així que em van apuntar a piano.

Somiava que, de gran, estava en un estudi de gravació.

M’avorria a les classes de música. Lectures de solfeig i partitures clàssiques que no estudiava… Jo tenia una imatge a la ment però no tenia nom: cantava i tocava el piano alhora, però cançons modernes. Ningú donava classes d’allò. M’agradava Fama i Grease.

Sentia fascinació per les veus a cappella.

Dels 13 als 15 vaig viure l’alliberació d’una escola privada a un institut públic. I vaig veure la llum. Recorde la felicitat, el despertar més plaent.

Em vaig escapar a assajar amb moto, amb el bateria del meu primer grup, a un garatge, amb la guitarra elèctrica del meu germà. Em sabia alguns temes de Blue Angel de Cindy Lauper. Quan vaig tornar a casa, m’esperaven…

Vaig perdre la veu d’un gran disgust, acumulacions de desgràcies emocionals. En general l’adolescència va ser un infern de soledat, esforçant-me per encaixar en una multitud diferent de mi. No trobava el meu lloc. Però em rescataven algunes amigues i amics que eren, en alguns aspectes, propers a mi. També sentia afinitat i em van inspirar, alguns mestres de l’Institut, amb els quals he mantingut amistat amb el temps. M’entenia més amb ells, però no estava ben vist anar al cine amb persones que em doblaven l’edat. Vivia a Almassora…

Em van fer falta un parell de setmanes per adonar-me que la Filosofia no era la meua carrera. Ortega i Gasset em va fer la pregunta: ¿Por que filosofia?, llavors vaig mirar la taula rodona on estava seguda llegint el llibre, i la meua resposta va entrar en mi com arriba la llum: havia de viure. Viure volia dir moure el cos, potser ballar, aventurar-me físicament a experiències que encara no existien. Viure volia dir VIURE … No estudiar així, de cap, i menys seguda en una taula. No sabia exactament on anava, ni què em passava, però allò era un NO més clar que l’aigua. Calia experimentar ; )

Vaig deixar la carrera abans del primer més del primer any i me’n vaig anar a treure’m algunes titulacions en Dansa. A les tardes em vaig apuntar a teatre, perquè cantar ja no podia…

Aula de Teatre de la UJI, 18 anys, apertura d’una nova dimensió… Sembla que encaixe!!!… Em donen dos premis com a Millor Actriu de Repartiment. M’anime a fer les proves de l’Institut del Teatre. M’agarren. Me’n vaig a Barna a viure.

Recupere la veu amb les classes de Coralina Colom. Estudie la carrera més bonica del món, Art Dramàtic, especialitat de Teatre Musical. Em relacione amb tot el futur d’actors i artistes catalans. La vida em dóna, amb poc de temps, fàcilment, l’oportunitat de treballar amb importants companyies catalanes. Visc una època de molt de creixement artístic i vital.

Entre a formar part de companyies com Dagoll Dagom, Sèmola teatre, Tresx3… Gires, temporades, actuacions diverses, càstings… Però en mi hi havia una curiositat que anava filtrant-se entre les escletxes de les intermitències laborals. La música…

Amb Gustavo Battaglia grave el meu primer disc de boleros y tangos.

La curiositat pel creixement personal m’endinsa en estudis holístics i deixe Barcelona el 2005 per tornar al meu poble.

Comence a escriure les meues primeres cançons. Músics de la zona m’ajuden a tirar endavant. En poc de temps me n’adone que, no sé com, estic tocant el piano i cantant alhora!!! Naix el primer disc com a autora Instants Eterns i més tard La ment en blau. La maternitat em fa un parèntesi, en el qual tampoc pare, però aparte la música de mi.

Eixe buit que em vaig provocar amb el distanciament musical… s’omple de nou, poquet a poquet, amb una inevitable producció de cançons en la intimitat, un desig creixent de “serà quan haja de ser”, i amb la materialització que provoca la irrupció imprevista de Sinergia.